Preferents: solucions reals o venda de fum?

Joan Rangel

Article del Diputat al Congrés Joan Rangel amb un anàlisi de l'actuació del Govern central i les propostes del PSC sobre la matèria

Hores d’ara, poca gent dubta que l’episodi de les “preferents” i de la resta dels anomenats productes híbrids comercialitzats a petits estalviadors, és l’escàndol més greu propiciat pels responsables de moltes Caixes i Bancs a casa nostra, i pels supervisors que no varen actuar amb la diligència que calia.

És el mateix sistema bancari que va ser determinant a l’hora d’inflar la bombolla immobiliària i afavorir un patró de creixement basat en l’especulació i el diner fàcil.

Un creixement econòmic que es va fer en detriment d’un model productiu de base molt més industrial i de valor afegit. Un patró que ha agreujat els efectes de la crisi global que patim, amb molt més atur, més desequilibris dels nostres comptes públics i un fortíssim endeutament privat: En definitiva, un llast enorme a l’hora de remuntar la situació. Diríem que “el mal del totxo” és la nostra particular versió de la crisi.

Precisament va ser aquest “mal del totxo” que va portar a caixes i bancs a comercialitzar productes financers d’alt risc a petits estalviadors. Ho varen fer sense cap escrúpol i amb males arts, convertint els seus estalvis en recursos propis de l’entitat. Així podien continuar alimentant la màquina de fer diners inflant el crèdit immobiliari, fins que tot va canviar bruscament per la crisi global.

L’esclat de la bombolla immobiliària ja sabem quines conseqüències fatals ha produït: atur massiu, una forta caiguda dels ingressos públics, un increment de les despeses i, per tant, dèficit. La solució de la dreta europea, espanyola i catalana també la coneixem: retallades i més retallades. Unes retallades que porten patiment a molta gent i més dèficit. La medicina de cavall que, lluny de reactivar la nostra economia, cada cop l’enfonsa més en el pou de les desgràcies. Per cada euro que es retalla, l’economia cau un euro i mig...

La crisi de la nostra economia arrossega persones, empreses i Institucions. Les conseqüències de les males practiques bancàries, sumades als efectes de la crisi tenen dues manifestacions sagnants, en les que sempre hi perd el particular i la banca guanya: la pèrdua de la llar de molta gent que no pot fer front al pagament de les seves hipoteques, i la pèrdua dels estalvis d’aquelles persones que, confiant en els consells interessants dels directors d’oficina de caixes i bancs, es varen trobar que eren titulars d’un producte que s’havia evaporat.

Ara calen solucions de veritat i no més engany i frustració

La resposta a aquesta situació ha de ser clara i contundent. No s’hi valen mitges tintes. I s’ha d’anar a l’arrel del problema, per oferir la solució justa i a tothom. Desgraciadament, el que s’ha acordat fins ara no respon a aquesta filosofia, sinó a escenificacions polítiques encaminades a treure’n rendiments espuris de curta volada i en el curt termini per part d’alguns.

La solució adoptada, més enllà de les “bones paraules” - que no casen amb la lletra del que s’ha aprovat - és injusta i parcial. Si va ser greu l’estafa - o les estafes en el cas de Laietana/Bankia - més greu és fer creure que ja està tot resolt. Ho saben perfectament els responsables del Govern del PP, com ho saben els diputats i diputades de CiU que els han donat suport. També ho sap l’alcalde de Mataró, que ha convertit aquesta assumpte en un dels eixos de la seva campanya electoral -per compensar els manifestos dèficits de la seva gestió- o altres alcaldes que adrecen els afectats a la via judicial, com el del meu poble, que segons m'han comentat alguns estafats, desconeixent l’oferiment del Col·legi d’Advocats de Mataró de col·laborar en aquest tema, els cita a l’ajuntament presentant-los un advocat - que no és funcionari municipal - i una de les primeres coses que els demana és una important provisió de fons per la seva migrada economia. En fi, a alguns se'ls nota el llautó.

Els socialistes vàrem respondre a la invitació de la Plataforma EstafaBankia i vam donar la cara.

Vàrem ser els únics que ho vam fer abans de la convalidació, el passat 11 d’abril, del Decret Llei 6/2013, de 22 de març. Hi vàrem votar en contra, després de denunciar la seva manifesta insuficiència i el nou engany que pot representar pels estafats. Vàrem actuar amb coherència amb el nostre compromís davant les 400 persones presents a l’acte de Mataró i els milers d’afectats per preferents i deute subordinat, i en segona volta, pel bescanvi d’accions el març de 2012.

Davant de tots ells, vàrem defensar el nostre plantejament que, en resum, era:

1. Diferenciar clarament entre inversors i estalviadors enganyats. Aquest procés l’havia de portar a terme la CNMV mitjançant una auditoria que havia d’encarregar.

2. Aquelles persones que reunissin el perfil d’estalviadors enganyats, tindrien dret a canviar els seus títols per dipòsits a un termini no superior a 3 anys sense cap mena de pèrdua en el nominal dels seus estalvis.

3. També tindrien dret al canvi pels dipòsits esmentats en el punt anterior aquells accionistes de Bankia que varen fer el bescanvi de preferents per accions en el procés de fusió de Caja Madrid amb Caixa Laietana, Caja Ávila, Caja Segovia, Caja Rioja, Bancaja i Caja Insular de Canarias.

4. Remetre el treball realitzat per la CNMV a la Fiscalia General de l’Estat, amb la finalitat que es depuressin responsabilitats per l’estafa produïda al nostre sistema financer.

5. Finalment, si no era possible la via extrajudicial de l’arbitratge, que s’havia intentat negociar amb el Govern, instar a la Fiscalia General de l’Estat a que emprengués les accions necessàries per rescabalar totalment a les persones estafades, evitant així la via judicial individual, costosa i molt més complicada pel conjunt dels afectats.

En lloc d’aquest plantejament, que ha aprovat el Govern del PP, amb el suport de CiU?

1. D’entrada, tracten tothom com inversor, sense discriminar un procediment per a inversors i un altre per a estalviadors estafats. La resolució del FROB i el RDL esmentat estableixen quitances importants als titulars de preferents i deute subordinat. En concret, els titulars de preferents de Catalunya Caixa perden el 61 per cent del valor dels seus títols i els de Bankia el 38 per cent, per posar dos exemples.

2. Se’ls fa el bescanvi, un cop feta la quitança, per accions de cada entitat, i no pas per dipòsits a termini, com proposaven nosaltres.

3. Els titulars de Bankia, un cop disposin de les accions bescanviades, podran vendre-les en el mercat. Si ho fa la majoria, baixarà el seu valor i hi tornaran a perdre. Els titulars d’accions de Catalunya Bank, donat que no cotitzen en borsa, seran recomprades a través dels mecanismes que es creen, “al preu que es determini”...

4. Els que es considerin estafats, podran acudir al procediment arbitral que tutelarà la comissió que s’ha creat, però sense cap garantia de que tots puguin recuperar els seus estalvis, doncs el recursos disponibles són insuficients, vista la ampliació del Fons de Garantia de Dipòsits en poc més de 1500 milions d’euros, quan el volum de l’estafa ascendeix encara a més de 8000 milions d’euros.

5. La via arbitral anul·la la judicial, doncs la resolució de l’arbitre és vinculant per les parts.

6. Res es diu dels titulars d’accions de Bankia, el valor de les quals és d’un cèntim després de l’operació “acordeón” resolta pel FROB, més que se’ls canviarà 100 accions per una de la nova emissió al valor d’un euro...

7. Només la paraula del Ministre De Guindos a la tribuna del Congrés. I ja sabem com valorar la paraula dels membres d’un govern que fa tot el contrari del que va prometre, oi?

8. A quants cridaran? Quina seran els beneficiats? Quina i quants quedaran fora?. Aquestes són les incògnites que caldrà resoldre ben aviat.

Tant de bo estiguéssim davant la solució definitiva d’aquest afer, perquè acabaríem amb un drama per a milers i milers de persones que, al patiment de la crisi, hi han de sumar la pèrdua dels estalvis de tota una vida. En dono fe, doncs conec casos de ben a prop. Però tot apunta a que no serà així. Potser alguns recobraran tot o una part del seus estalvis, però molt em temo que la majoria no ho podrà fer amb la fòrmula adoptada. En qualsevol cas, continuarem lluitant en defensa del que creiem que és de justícia.

En qualsevol cas, ara tothom ha descobert les cartes i queda clar que no tots som iguals ni defensem els mateixos interessos. Que cadascú respongui dels seus actes també de present i de futur. Que els afectats valorin en justícia que fa cadascú en defensa dels seus interessos i de l’interés general. Als socialistes ens tindran al seu costat, reclamant justícia per a tothom, solucions reals i menys venda de fum! 

Més informació »

Algo hicimos mal, supongo...

"La desintegración de la persistencia"
Salvador Dalí

Artículo de Silvia Egea, Abogada y Secretaria de Políticas de Igualdad del PSC de L'Hospitalet.

Vivimos tiempos convulsos, de extrema debilidad de las instituciones del Estado y a consecuencia de ello de la Democracia.

Quizás buena parte de ello se deba a el cómo y quien llevó a cabo la Transición democrática después de casi 40 años de una dura dictadura que consolidó una clase política, un sistema judicial y un ejercito que sustentaban su estructura, con ello, no quiero tampoco cuestionar la figura de Suárez,  que seguramente hizo todo lo posible o lo que le dejaron, siendo heredero del franquismo por modificarlo y de lo cual muchos nunca le perdonaron. Lo que en esos momentos se hizo fue una reforma de las instituciones franquistas sin que se produjera una transformación profunda ni una ruptura. Fueron tiempos de poca transparencia, de gestos como los del Partido Comunista que renunció al leninismo y a la República, en favor de la Monarquía Parlamentaria que provocaron su casi desaparición como tal.

Con la Democracia tampoco se consigue una transformación radical de instituciones tan importantes como la Administración de Justicia, o de la Banca con poderes ilimitados, donde poder político y económico se confunden, y en todo esto alguna cosa podríamos haber hecho los socialistas que gobernamos durante 14 años, cierto que se modernizó el país que se hicieron grandes reformas y se dotó al país de un sistema de pensiones, Sanidad, Educación, Servicios sociales... pilares del Estado del Bienestar. Se consiguió una cohesión social inimaginable, pero no se optó por cimentar una estructura económica fuerte, nuestra economía continuaba basándose  en el turismo y en algunas empresas subsidiadas y en la especulación. Pan para hoy y hambre para mañana o como se dice de esos polvos vienen estos lodos.

Creíamos que este oasis duraría eternamente que podríamos hacer llegar el AVE hasta el último pueblo de España, que sembraríamos el país de“aeropuertos para las personas”, de obras faraónicas, y toda esta mala gestión de los recursos públicos, esta falta de transparencia y la profunda crisis económica en la que se sume Occidente hacen emerger todo lo mal hecho, toda la basura que embrutece las cosas bienes hechas de manera honesta  y se pone la lupa sobre los partidos políticos, que pasan de ser el instrumento a ser un problema, porque no dan solución a las necesidades de la gente, o a instituciones como la Monarquía  que de estar al margen de todo se encuentra cuestionada, porque algunos de sus miembros creyeron que sus actos ilícitos gozaban de impunidad, que estaban por encima del bien y del mal. Para ser justos, el rey reina pero no gobierna, no podemos achacarle a la institución de la corona los males que ahora nos afectan, en todo caso, si su falta de ejemplaridad. Tampoco favorece que personajes destacados de la democracia como Miquel Roca, uno de los padres de nuestra Constitución, se involucren en la defensa de un miembro de la familia real de manera pública y notoria, porque no benefician en nada a la institución democrática, creo que no era necesario, al margen de posibles vínculos de amistad.

A todo ello, continuamos teniendo una derecha franquista, involucionista, que se cree legitimada para hacer y deshacer según su antojo que siente nostalgia de otros tiempos y que nos gobierna por mayoría absoluta y además pretende desmantelar el Estado de Bienestar amparado en la excusa de la crisis y con el aval de Merkel “la  teacher alemana”.  

Es papel prioritario del Partido Socialista apostar por un modelo alternativo que de manera clara y contundente se desmarque de la política económica de la derecha, que defiende los intereses de la banca y de los más poderosos, de quienes defraudan y que castiga la pobreza, pero ya no son suficientes los gestos es momento de entrar a la acción porque en ello nos jugamos nuestra supervivencia, debemos optar por el camino de la lucha y de la renuncia a algunos privilegios, a ser pequeños para volver a ser grandes, a ser más transparentes, honestos con nosotros mismos y con nuestros votantes, ejemplares en nuestro comportamiento público y privado, en marcar límites y en barrer a los corruptos de nuestras filas y de nuestro partido, en ser más críticos y  reconstruir los puentes rotos con la ciudadanía.

En presentar nuevos liderazgos y acabar con el clientelismo que vulgariza la política e impedir la eternización en primera línea de nuestros políticos, marcar límites. Hemos de ser conscientes que al otro lado está el abismo, el margen de maniobra cada vez es menor.

Aún tenemos margen para la esperanza, se puede...Juntos Podemos!

Més informació »

La disciplina de voto

Artículo de Esther Soto, Secretaria de Formación en la Comisión Ejecutiva de la Agrupación Sud del PSC de L'Hospitalet.

¿Es inseparable la disciplina de voto de nuestro sistema electoral?... en un sistema como el actual, donde las listas son cerradas y bloqueadas, es  del todo necesaria para garantizar la actividad parlamentaria, y que esta no se convierta en un caos.

Sobre esta disciplina existen detractores, la consideran una debilidad de la democracia, pero solo un sistema con listas abiertas o con candidatos escogidos en distritos uninominales podrían dar más autonomía a sus diputados.

En un sistema donde un candidato solo es diputado si ha sido elegido en primer lugar por un partido, las acciones fuera del dictado del mismo quedan  ilegitimadas. Un voto particular, puede ser visto además de oportunismo político,  como una falta de consideración a los votantes, dado que la inmensa mayoría  del electorado vota programas o partidos y no candidatos a pesar que formalmente la representación popular la tenga el diputado deforma unipersonal.

Otra cosa es la necesidad de establecer un cambio en nuestro sistema de partidos, cambio que genere confianza en esta época, en la que el grado de alejamiento experimentado por la inmensa mayoría de los ciudadanos respecto a los políticos y partidos, es el más alto de la historia.

Un sistema más abierto que exigiera una  coordinación y negociación más amplia a la hora de hacer política, incluso un sistema mixto, con listas cerradas en las que los partidos siguieran escogiendo candidatos, pero desbloqueadas, en las que los electores tengan la posibilidad de cambiar el orden de los mismos, lo que aumentaría la vinculación entre los aspirantes y sus electores en cada circunscripción.

Urge, pues, una reforma electoral que establezcan listas abiertas o medidas como el sistema mixto, que permitan una mayor conexión entre partidos y demandas ciudadanas, más inclusivo y capaz de atender a las necesidades de los ciudadanos, que recupere la confianza de los ciudadanos hacia sus representantes e instituciones.

Mientras tanto, hasta que la reforma electoral sea una realidad, disciplina de voto…, por supuesto.

Més informació »

¿Un avance del municipalismo?

Artículo de Joan Subirats, publicado en El País 

La reforma local de Montoro es un ataque a la capacidad de los ayuntamientos para actuar en beneficio de sus ciudadanos

Hace unos días, el ministro Montoro presentó como “un avance del municipalismo” lo que en realidad es un ataque en toda regla a la capacidad de los ayuntamientos de influir y actuar en beneficio de sus ciudadanos. El anteproyecto de ley presentado, que modifica sustancialmente la vigente ley de bases de régimen local, convierte a los gobiernos locales en administraciones periféricas, sometidas a la tutela jerárquica e invasiva de Diputaciones, Comunidades Autónomas y de la Administración General del Estado. En este sentido, no solo no avanzamos, sino que retrocedemos muchos años, volviendo a la concepción jerárquica que confunde racionalización y eficiencia con centralismo y disciplina.

 ¿A quién se le puede ocurrir en plena lógica de gobierno multinivel, con competencias cruzadas de un sinfín de administraciones en cada espacio territorial, postular esa simplista idea de “una competencia, una administración?”. Es evidente que la frase vende. Y conecta bien con ese imaginario que busca racionalizar simplificando y delimitando. Pero cualquiera que conozca un poco el funcionamiento real de las políticas públicas hoy, sabe que eso es pura demagogia, apta solo para ciudadanos cándidos, y de esos cada vez quedan menos. ¿Cómo se puede marginar al grueso de los ayuntamientos de los temas sociales en momentos como estos? A cualquier alcalde o concejal realmente preocupado por lo que está pasando le sonará familiar la frase del ex alcalde de Vitoria, José Ángel Cuerda: “Dónde acaban mis competencias, empiezan mis incumbencias”.

Si uno defiende una mirada política y democrática de los ayuntamientos, no puede aceptar que se conviertan en oficinas administrativas desconcentradas, sin autonomía de decisión ni asunción de responsabilidades. Porque esa es otra. Para defender el giro centralizador y jerárquico, el argumentario montorista se fundamenta en evitar un despilfarro municipal que se da por supuesto, y defender la eficiencia administrativa y el sacrosanto equilibrio presupuestario consagrado por PP-PSOE en la reforma del artículo 135 de la Constitución perpetrada en el 2011. Muchos ayuntamientos a estas horas deben acordarse de la frase pintada en una calle de Atenas: “Rogamos dejen de salvarnos”. El texto deja sin contenido la autonomía municipal consagrada en esa misma Constitución y amplia la concepción de “competencias impropias” a una escala que parece a todas luces excesiva.

En el fondo, se niega la condición de institución política y democrática a los gobiernos locales, al reducir sus funciones básicas a lo mínimo y extender la provincialización forzosa o preferente a todo tipo de competencias y servicios. Ahora resultará que el futuro del municipalismo está en las Diputaciones, instituciones opacas donde las haya, sin control democrático directo de los ciudadanos, y que si tienen sentido, es precisamente como espacio de apoyo y de respaldo a los gobiernos locales, no como ente engullidor y sustitutivo. Sólo faltaba que en el texto se afirme que lo que se pretende es “favorecer la iniciativa económica privada”, argumentando burocratismos e intervencionismos obsoletos, para entender que la crisis se aprovecha para reforzar una concepción que mezcla funcionarización (más espacio para “habilitados nacionales”) con apertura mercantil a servicios hasta ahora en manos municipales.

¿Funcionaba todo bien hasta ahora en el mundo local? ¿No era necesario cambiar concepciones y disfunciones? Las cosas no funcionaban bien y es necesario innovar y transformar. Pero, desde una concepción que parta del reconocimiento de la autonomía municipal, del valor de la proximidad en los servicios públicos, de la importancia de la diferencia y de la identidad locales, y, sobre todo, de la idea que todo cambio exige implicación y proyecto compartido desde abajo. Necesitamos más y no menos municipalismo, Sin duda hay demasiados ayuntamientos, algunos han hecho barbaridades en estos años, existe confusión competencial..., pero la cosa no se arregla con autoritarismo, demagogia y simplificación, hablando de sueldos y de derroche precisamente el ministro de Hacienda del actual gobierno español. Huele una vez más a maniobra de castigo a los menos fuertes, porque a los que debería disciplinarse, a esos, se les debe demasiado.

Més informació »

Una jove avergonya al socialisme mundial

"Qué estamos pidiendo desde un Hotel de 5 estrellas?"

Aquesta va ser la frase que Beatriz Talegón, de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes, els va etzibar als presents en l'última reunió de la Internacional Socialista celebrada la setmana passada a Portugal.  Membre de les joventuts socialistes que pensen que cal "dir el que es fa i fer el que es diu" i ha acusat als socialistes més majors de ser els responsables de la greu situació actual, mentre estaven reunits en un hotel de cinc estels a Cascais per celebrar la trobada del Consell de la Internacional Socialista.

Entre altres coasa Talegón va dir: "em sorprèn molt com pretenem remoure la revolució des d'un hotel de cinc estels a Cascais, arribant en cotxes de luxe. Em pregunto de debò si nosaltres podem donar-li als ciutadans una resposta quan vosaltres, líders polítics, els dieu que els enteneu, que sofriu perquè som socialistes. De debò sentim aquest dolor aquí dins?, de debò podem entendre el que estem demanant al món des d'un hotel de cinc estels?"

Afegint posteriorment "desgraciadament, no hem estat els socialistes del món els que hem animat a la gent a sortir al carrer ni a mobilitzar-se, i el que hauria de doldre-nos és que ells estan demanant democràcia, estan demanant llibertat, estan demanant fraternitat, estan demanant una educació pública, una sanitat pública i nosaltres no estem aquí".

Per continuar amb un contundent: "vosaltres, capdavanters, mal anomenats capdavanters perquè sou els responsables del que està passant. Després us omplireu la boca en els vostres discursos parlant de la desocupació juvenil, que us preocupen molt els joves: no us preocupem en absolut perquè ens teniu aquí i ni tan sols veniu a preguntar-nos quin és el nostre punt de vista".

Per concloure amb un "tenim molt a dir perquè a la gent li interessa saber què pensen els joves, perquè som nosaltres els que estem pagant les conseqüències de la vostra acció o de la vostra falta d'acció".

Noticia publicada a Catalunyapress

Veure vídeo de les seves declaracions

 

Més informació »

La fi d'un somni

SILVIA EGEA, és Advocada, Secretària de Polítiques d'Igualtat de la Comissió Executiva del PSC de L'Hospitalet.

"La Política és l'art de fer realitat allò que imaginem. Ara és el moment de passar a l'acció"

Durant anys vam viure i gaudir del miratge on tot o gairebé tot semblava possible, érem feliços, l'Estat ens protegia i garantia les nostres necessitats, nosaltres ens sentíem segurs i no teníem por a arriscar.

Tot era perfecte? Segurament no, però ningú es plantejava  ni dins el món polític ni de la societat civil apostar pel canvi, per reconduir les coses, per fer un ús molt més racional dels recursos públics...que no es pot fer content a tothom, que cal dir la veritat i saber explicar-la,  encara que això no sempre es fàcil i pot comportar pèrdues electorals, que s'ha de fer política a llarg termini amb grans pactes de Govern en aquells sectors que són estratègics i buscar la implicació dels ciutadans i ciutadanes i del professionals, que cal educar a la societat en valors i en la política de l'esforç i no en la del diner fàcil.

Que el món de l'Educació i la Cultura no són monedes de canvi sinó sectors estratègics i de futur, i que el seu desprestigi implica la renúncia a una identitat pròpia i al motor, que potencia i fa efectiva la igualtat.

Que la Sanitat no es pot simplificar en xifres sinó en la millora de la qualitat de vida de molta gent amb pocs recursos, que no pot mercantilitzar-se.

Que la Justícia funciona...i que en allò que no funciona hi han responsables perquè les lleis no les fan els jutges, el jutges les executen, qui legisla es el Parlament i el Govern. Que les lleis han de estar amb total sintonia amb la realitat. Però també els jutges com a poder de l'Estat democràtic han de jugar amb valentia i no justificar-se en la manca de recursos...comparteixo plenament el que el jutge Garzón deia el divendres passat a la Cadena Ser de que no poden justificar-se únicament en la manca de recursos. 

En aquesta turmenta els partits polítics han de jugar un paper fonamental...ells són els dipositaris de la voluntat popular, han de ser els solucionadors, veritables paradigmes de com ha de funcionar la nostra societat. Durant tots aquests  anys han oblidat que havien de treballar per els ciutadans, pel be comú i han construït estructures de poder i de funcionament intern molt complexes de gestionar i amb polítics professionals, funcionaris de la política...com deia l'altre dia Floriano de Sepúlveda imputat en la trama de corrupció Gürtel. Sense caure en els tòpics crec que existeixen molts polítics, la majoria,  amb una  vida personal i pública honorable, dedicats al servei públic i que han de ser retribuïts pel seu treball dignament, això passa també perquè arribin a la política els i les  millors, que després puguin i vulguin tornar a la seva vida professional o laboral de forma natural, això passa per la limitació de mandats que facilita la regeneració política i perquè les parets siguin de vidre, transparents, sols així la gent podrà començar a creure i no veure'ns com el problema.

I no vull oblidar-me dels mitjans de comunicació, dels periodistes, també ells han sigut responsables de la creació del somni, van oblidar  el seu paper d'observadors crítics de la realitat, de posar les llums d'alarma de tot allò que estava passant, de la brutícia que estava ofegant les estructures de l'Estat, d'aquesta corrupció institucional tolerada, per la seva politització i la seva manca d'independència,  per exemple, resulta escandalós  la defensa que ha fet el director de la Razón, Maruenda,  del presumpte finançament il·legal del PP.

Ara despertem del somni, la dura realitat ens espera cada dia al sortir de casa, els ulls de  la pobresa ens miren, hi ha gent tant desesperada que ha perdut la seva vida, una gran majoria no veu solucions a aquest crisi econòmica i política, a aquesta crisi de l'Estat democràtic, sovint perquè  han perdut la capacitat de lluita, perquè la sortida està en la lluita reivindicativa, en la implicació en allò que es fa a les nostres ciutats, en els nostres barris, en el nostres serveis públics, en la seva defensa, els països més avançats socialment, els nòrdics, tenen una democràcia molt participativa.
En la solidaritat i la recuperació del carrer i d'un sentiment de col·lectivitat que vam perdre en aquest somni, es troba en part la construcció d'una nova realitat que costarà de guanyar, però que sens dubte serà molt més sòlida. I passa perquè el benestar econòmic vagi acompanyat d'uns principis i uns valors, de l’ètica que mai hauríem deixat perdre.

La realitat es que tots i totes hem participat en aquesta tragèdia i  si som conscients d'això, estarem en condicions de construir un altre model de fer les coses, molt més racional, humà, eficient i participatiu. Cal doncs, deixar-nos de paraules, de queixes  i passar a l'acció, a la lluita... perquè sinó aquells que ens han portat a on ara estem decidiran per nosaltres.
Construïm plegats un altre somni...

Més informació »