Hi ha dos vies per a desenvolupar una ciutat, desenvolupar el seu capital intern o atraient-ne de fora. El problema d’aquestes dues estratègies de desenvolupament local és que mentre la primera fonamentada en eines com la formació i la potenciació del teixit productiu local és feixuga, no té uns impactes molt visibles al territori i té uns efectes a mig termini, la segona permet crear nous llocs físics d’atracció d’inversions i donar la sensació de gran salt endavant, encara que de vegades aquest salt sigui al buit.
Un cop engegat un procés de creació d’un nou lloc d’atracció s’inicia una carrera boja per a atreure empreses, emprenedors que s’hi vulguin instal·lar mitjançant incentius o la construcció d’infraestructures de primer nivell que sovint topen amb una dificultat; segurament la ciutat veïna també estigui fent el mateix.
En aquesta competició per a esdevenir una ciutat atractiva hi ha la creença que avui la quantitat d’innovació, talent i creativitat disponible al món és finita i no és així, es crea contínuament des de baix a nivell local en la mesura en la que troba les condicions favorables per fer-ho. La necessitat d’atreure als de fora pot anar en detriment de la capacitat per retenir el potencial innovador i creatiu local, que a diferència d’altres sí que té un identificació amb el territori i que si disposa de condicions i espais adequats a les seves necessitats podrà créixer. Un cop que aquests espais es desenvolupen a nivell local segurament aconseguiran més fàcilment esdevenir llocs de referència en d’altres nivells d’escala.
Com es podia llegir a un article del blog PPS “si la seva estratègia per a la millora de les perspectives econòmiques locals és només beure el batut d'alguna altra ciutat ,segurament no arribarà molt lluny.” És una estratègia de canibalisme econòmic que sempre podrà ser superada per una oferta millor. Per a créixer realment una economia, s'ha de desenvolupar orgànicament dins de cada comunitat per després obrir-se a la resta de comunitats veïnes. Com va escriure Jane Jacobs “Les millors ciutats són en realitat federacions de barris”.
Si cada barri es capaç de desenvolupar-se i dotar-se de caràcter propi pot fer arrelar a la seva població, i esdevenir una comunitat de comunitats, assegurarà l’èxit global de la ciutat, i que les demandes nous espais pel creixement econòmic vindran del propi desenvolupament d’aquestes comunitats de baix a dalt.
No obstant per a poder arribar a aquest punt, les comunitats ha de tenir drets sobre el seu territori, el dret a la pròpia ciutat tal i com el definia Lefebvre. Sense aquest dret a la ciutat difícilment es podran trobar, crear xarxes socials i esdevenir comunitat a l’únic lloc on poder fer-ho, a l’espai públic. La identificació d’una comunitat en un espai importa, és la que aconsegueix fixar les persones al territori i retenir el talent i la creativitat futura i apaivagar la migració de persones a fora de la comunitat.
El problema dels fets migratoris no és tant que vingui gent nova, sinó que si aquesta no acaba arrelant al territori quan progressi econòmicament marxarà a viure a d’altres comunitats, tornant a deixar espai per a l’arribada de nouvinguts que òbviament no vindran tant per les condicions del veïnat sinó per la disponibilitat d’habitatges a preu assequible. És un cercle viciós on un territori es converteix en una mena de pensió temporal per a nouvinguts amb greus problemes de convivència entre els hostes. Un problema de convivència que precisament s’agreuja enormement quan les persones que viuen a un territori no es coneixen. Cap de les convivències possibles és fàcil, no és una qüestió de confiar en la benevolència de les persones sinó de que les comunitats puguin autogestionar-se també per a combatre els problemes interns . Abordar els problemes de convivència des de la perspectiva de la seguretat pública únicament, no fa més que agreujar les relacions internes de desconfiança d’una comunitat incapaç de resoldre els seus problemes sense una intervenció externa. Els problemes a l’espai públic en el fons, no deixen d’evidenciar els problemes interns de les comunitats que són els que s’ha d’abordar amb decisió.
Si la ciutat fos un organisme, els barris serien les cèl·lules on es produeixen les relacions socials i econòmiques de proximitat entre les persones, quan aquestes funcionen poden assegurar l’èxit local dels espais centrals de la ciutat que es creïn per a posar en contacte les comunitats de la ciutat i atreure persones d’altres ciutats. Altrament, confiar a omplir nous espais centrals sense tenir un públic local garantit semblaria una manera de no entendre que una ciutat no és construeix físicament sinó socialment i que és el resultat d’unes dinàmiques econòmiques i socials que la modifiquen constantment. Seria com construir unes grans i noves canonades, tot confiant que algun dia passi aigua per elles, o un flamant nou aeroport esperant a que algun dia aterrin avions.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada