Departament d’Ensenyament: un simple canvi de nom?

Una de les primeres actuacions del nou govern de la Generalitat ha estat el canvi de nom del seu Departament, ara dit d’Ensenyament. Aquest canvi, al meu entendre, s’ha argumentat de manera errònia des d’un punt de vista etimològic. No es tracta, ara, de fer un estudi lingüístic sobre els mots “educació” i “ensenyament”. Simplement, per entreveure un ús més aviat permeable d’aquests dos conceptes, només cal anar al text de la Llei d’Educació de Catalunya (subratllo el mot “educació” en el títol de la llei) on apareix, reiteradament, la paraula “educació” per allò que és atribuïble a l’escola, a les institucions educatives i també a les famílies i altres agents. Així, a la llei es parla de centres educatius, sistema educatiu, comunitat educativa, servei educatiu de Catalunya o Administració Educativa de la Generalitat, per destacar alguns exemples. Seguint el fil del darrer exemple, podem dir sense entrar en cap incorrecció lingüística que el Departament d’Ensenyament és l’Administració Educativa de la Generalitat.

La paradoxa, no es troba en el canvi de nom, sinó en el missatge i els arguments que, explícitament, s’han traslladat a famílies i professionals, i no perquè siguin conceptualment erronis des d’un punt de vista etimològic, que també, sinó per resultar extraordinàriament perjudicials per al foment de les bones pràctiques educatives i per a la millora dels resultats, com intentaré demostrar a continuació. Per cert, podrem continuar parlant de resultats educatius o haurem de dir de l’ensenyament?

El que és més preocupant, no és el missatge literal de la conselleria, sinó el que es pugui derivar de la interpretació dels sectors implicats, tal i com s’ha evidenciat en els mitjans de comunicació. Bàsicament el que es trasllada a la ciutadania i als usuaris de l’educació és una doble lliçó. Primer: el que ha de fer l’escola és limitar-se a instruir els alumnes perquè l’educació és una funció reservada a l’àmbit de la família. Segon: s’ha de separar, sense solució de continuïtat, el rol de l’escola i el que queda reservat a la família, cadascú separadament ha de jugar el seu paper, sense cap interferència ni complicitat.

Sens dubte, no és aquest exactament el discurs de la Consellera, tot i que s’hi acosta molt, però així s’ha interpretat per part de sectors que han expressat el seu suport al canvi de nom de la Conselleria precisament amb aquests arguments.

Contraposar educació i instrucció resulta en qualsevol societat avançada manifestament desfasat i enganyós, tant des del punt de vista de l’equitat social, com des de la perspectiva de l’excel·lència del coneixement. No es pot pretendre que un ciutadà pugui adquirir els valors cívics des de la ignorància, o que aquells valors puguin separar-se de tot allò que es requereix per defensar-se professionalment. Coneixements, valors i habilitats professionals formen un tot on resulta difícil separar els components. De la mateixa manera, si algú es pensa que pot ser un bon professor, de la matèria que sigui, simplement dominant el contingut i la didàctica de la seva disciplina, està condemnat a fracassar rotundament a l’aula.

L’educació, davant els requeriments de la societat del coneixement, cada cop més, ha d’incorporar la tasca de la formació global de la personalitat. Qualsevol futur ciutadà o ciutadana, per desenvolupar-se plenament, també en el camp estricament professional, ha de tenir garantit el dret a l’educació, que ha d’anar més enllà de la mera adquisició d’informacions i coneixements estrictament acadèmics circumscrits a les matèries tradicionals. La pretensió de diferenciar entre educació i instrucció també mostra una concepció molt antiga, que emfatitza els aspectes mecànics, rutinaris i poc creatius de l’aprenentatge, el paper exclusivament de transmissor del coneixement del professorat i on l’alumnat juga un rol del tot passiu. Aquest plantejament és la primera causa de fracàs escolar, ja que genera una gran desinterès entre bona part dels nostres alumnes davant una educació que no té cap sentit per a ells.

Afortunadament, el plantejament de bona part dels nostres centres és molt més obert i innovador. S’orienta cap a l’adquisició de competències, de manera que l’alumnat esdevé el veritable protagonista de l’educació. No només s’han d’abordar de manera molt més pràctica i creativa els continguts, els recursos i tècniques del treball intel·lectual propis de cada matèria. A l’escola també s’ha de treballar l’autonomia i la iniciativa personal dels alumnes, la seva capacitat d’emprendre, d’imaginar, de ser conscients i saber gestionar les seves pròpies capacitats, de tenir confiança en les seves possibilitats, la responsabilitat, el sentit crític, la capacitat de treballar en equip, de gestionar les seves emocions... Tampoc no podem oblidar la dimensió ètica de l’educació, que implica, entre d’altres coses, afrontar els problemes propis de la convivència en els centres a partir del respecte als altres. Tot això s’ha de treballar a l’escola. Insistir en la visió utilitarista, que és la més inútil de totes, com fa la Consellera, per argumentar el canvi de nom del Departament, ens pot abocar al fracàs personal i col·lectiu.

És evident que ni l’escola ni el sistema educatiu tenen atribuïda l’exclusivitat de l’educació. Però d’aquí no es pot deduir que l’escola no s’hagi de preocupar de l’educació i hagi de limitar-se a la instrucció.

També, em vull referir al segon missatge que s’ha divulgat: emfatitzar la separació de rols entre el paper de escola i el de la família. Reiterats informes d’avaluació ens desvetllen que les mancances en l’entorn familiar són en bona mesura la causa del fracàs escolar. Davant aquest fet, l’escola i l’Administració han de treballar per compensar les desigualtats d’origen. És important que les famílies s’impliquin amb l’escola en la educació dels seus fills i filles. I correspon a l’escola treballar de manera estreta amb les famílies per cercar aquesta col·laboració. Els centres que així ho fan aconsegueixen millorar els resultats i vèncer el determinisme social que lamentablement encara persisteix en el nostre sistema educatiu.

Finalment, vull acabar amb la cita del segon paràgraf de la Llei d’Educació de Catalunya, que es prou significativa en el sentit que he apuntat abans: “L’Educació és un dret de totes les persones, reconegut en el nostre ordenament jurídic i en l’ordenament internacional. L’exercici d’aquest dret s’ha de garantir al llarg de tota la vida i atenent totes les facetes dels desenvolupament personal i professional”.

Prengui nota la Consellera, no per canviar el nom del Departament, sinó per no errar el missatge.
Jaume Graells i Veguin
Delegat de la Sectorial d’Educació del PSC

Article de Jaume Graells, Departament d’Ensenyament: un simple canvi de nom?